RIERA coneguda com de can BARUTA o del MOLÍ o també de VALLVIDRERA.
De Vallvidrera per tenir-hi el naixement; del Molí per passar pel molí de pou en terres que eren de can Amigó (Salat) , i de can Baruta per la zona que era dels Baruta i que també donà el nom als ponts de la riera a on hi passa el ferrocarril.
I el motiu de parlar-ne a Patrimoni es degut a que sembla que s’ha perdut la memòria de com era ja que la generació d’avui no ho va conèixer.
En aquet esbós, a l’esquerra, és la riera, entre can Rabella i els ponts de can Baruta:
: A la esquerra (dreta segons correspon al curs d’aigua) en color vermellós, uns gabions a 10 metres de distància entre ells. A la dreta, color verd, un espès canyar. La llera de la riera entapissada de pedres planes que les rierades havien anat deixant.
: A la dreta de l’esbós he intentat expressar com era un gabió. No insisteixo en ells perquè la seva missió era bàsica. Quan hi havia una rierada, la gran glopada d’aigua s’expandia entre gabions reduint les conseqüències.
Els anys ’50 del segle passat, per aquesta riera, cada dia hi passaven bastants carros carregats de troncs i llenya de desbrossar el bosc. I, es clar, el bosc estava net i a cada pluja forta, una rierada que inicialment podia tenir un front de un o dos metres, i s’escampava entre gabions sense perill pels ponts.
Els pares advertien: nen, si plou fort per la muntanya no passis per la riera que als pocs minuts ve la tromba i un cop s’emportà un carro i una nit s’endugué una família de gitanos que dormia sota els ponts!
Veiem doncs que des de La Rierada a la vila la llera de la riera feia de carretera i en cas de gran tormenta, els carros deixaven passar unes hores i ja es podia passar encara que hi hagués mig pam d’aigua. El meu pare ho feia amb un Diane 6, fins que la modernitat ho impedí.
El canyar, d’un verd espès, es mantenia d’un ample fixe i al hivern tenia molts «clients» que el mantenien a ratlla tallant-lo a ras, els pagesos, per fer encanyissats per tomaqueres, mongeteres o pesoleres i altres «clients» per empreses de malles de canyís, cistells, garrafes etc. per rebrotar a la primavera verdes i vigoroses. Era com un conreu més.
Ara se les odia i se’n diu invasores Us explico les definicions oficials: » és una planta de ribera que viu prop de l’aigua, mai dins.
Originària de l’Àsia i probablement en parts del nord d’Àfrica va ser introduïda en la antiguitat pels romans per fer cistells, tallavent, construcció, flautes etc. i es naturalitzà.
No es reprodueix per llavor sinó que em trossos del rizoma. Es tan invasora com altres arribades de l’orient com el garrofer, la olierai quantitat de plantes ara cultivades. És l’escampall incorrecte de trossos de rizoma el que la fa invasora, com la modernitat que transformà la riera.
En l’esquema podeu veure en rogenc, a la vostra dreta una l’ínia que de darrera la Torre Balari va a la riera, era per un talús (ara inexistent, per anar a peu del poble als camps de la riera. A l’esquerra una altra va dels ponts de can Baruta cap a can Rabella amb una petita bifurcació cap a la barraca del Sr, Andrés (encara existent) passa pel camps del Martí del Rec i, des de can Rabella creua la riera i la seguiria a dreta o esquerra o s’enfila pel torrent per, a través de vinyes (ja no) a trobar la carretera (pista) antiga de Molins de Rei a Sant Bartomeu
LA MODERNITAT arriba quan es fa la gravera i aprofitant a benantessa arrenquen els gabions (mol útils per la gravera i, de pas rebaixen la llera ben empedrada duran segles i s’emporten tota la sorra de prop dels ponts:
A la primera pluja es forma un llac i ja no es pot transitar més per la riera
Alternativa: anar per el camí de can Rabella però com passar a l’altre llera?: es fa un pontet estret i de pas suïcida fins aconseguir el pont actual i seguir per camins de camps abans no existents.
Per sort, sembla que estem en camí de eliminar a aquesta fatídica empresa que es va instal·lar adp
M A S I E S
M A S I E S
Font original: Patrimoni Molins de Rei (Google Sites)